Estrela fugaç.

Assentat al tall de l’abisme, contemplant com les onades trenquen harmonioses contra la roques, murmurant, cridant als vells déus, sentint encara com t’estremies al sentir la meua veu com un murmuri, com la teua fascinava els meus desmanotats sentit, com la torbació acudia a les teues mirada quan si donar-te compte fregaves, no, acariciaves les meues mans, carícies dolces com la mel, mes no empalagadoras, i els teus besos intervals de simfonies, que en increscendo t’elevaven cap a l’èxtasi, quasi es diria que provocaven la bogeria, no obstant això ara només les onades trenquen als peus del penya-segat, indòmites, i dolços que es trenquen en mil gotes com a estreles, un mar de bromera, i seguiré allí contemplant amb fixesa la ultima estrela fugaç, eixa amb què el dia va trencar l’encant de l’eterna nit,