Paradisos perduts

.

Naufrague, solitari, abandonat en els oceans del desamor, remota ombra i una platja de fines i blanques arenes, on encallar la trastornada vida volguera, solitària platja dels amors perduts, infinits com els seus infinits grans, passem d’un món, d’un amor a un altre, sempre en l’eterna busca del son inabastable, ignorant, no volent assumir que la perfecció no existix, i d’existir seriosa la mateixa mort de l’amor, ?com es pot amar sense acariciar, sense tan sols robar un furtiu bes dels teus sensuals llavis,imposible? com arribar a casar l’amor del cos amb l’amor de l’ànima? Voluble i canviant el primer, eterna i sempre inquieta l’ànima sempre buscant el cel, mes amada meua no hi ha un sol cel, són cents, mils els que al llarg de la vida desperdiciem, perdem, al dir: no este no és el tren que espere; colometa meua, com pots saber-ho sense pujar a ell i prendre cadira.