I seguixen vius en el record

Ha arribat un altre novembre, un gèlid, freda alba, un alba que fa anys va sembrar de roges roselles els carrers, ponts, les entrades Madrid, fins al sol va voler amagar-se davant de la barbàrie allí era comesa, l’atroç crueltat d’uns fanàtics sense cor, moguts per l’odi, la intolerància, i el fanatisme religiós..

De nou podia haver passat desapercebut, sense a penes soroll, sigil·losament, i eixe sigil seguix que va ser preludi de tres llargs anys de mort, una mort que va seguir ací acatxapada, esperant l’ocasió propícia per a matar,durante quaranta llargs anys, fins a un vint de novembre, que molts inclús guarden com en gran esdeveniment, encara que s’amaguen per a reviure-ho, tal inclús que es podria dir que inclús seguim en el punt de mira de la intolerància, d’un fanatisme que hi ha porte antany a condemnar mort escriptors,médicos, mestres o senzilles jóvens dones que van reclamar els seus drets,y seguixen ací entremesclats esperant, esperant.

Fa llargs anys, però per a moltes mares, germans, fills només han passat cinc minuts, seguixen ací esperant, volent conéixer en que vessant, en que fossa, en que cuneta reposen aquells que els van ser arrabassats en nits fosques, pareixia increïble,había conclòs la funesta guerra però havia succeït, no era un son, era un malson, en este aniversari, dol inclús mes la soledat de què esperen, perquè pareix que els hagen oblidat, i no podem oblidar, no devem d’oblidar, memòria i record, recordar els perquès, encara que mai seran suficients, res és prou per a explicar totes i cada una d’eixa morts ocorregudes durant eixos quaranta anys de pau de cementeri que es van viure a Espanya.

I record, recordara i revire mil vegades i inclús mes a eixa mare, a eixa que tots coneixem, a eixa el coratge del qual es manté incolumne, i recordara com mirava, com mirava amb això ulls nets, rutilants al seu voltant, com buscant, sempre buscant, mantenint-se tranquil·la, sencera, amb eixa força que només les dones, les mares espanyoles tenen davant de la mort de l’espòs, del fill o de la filla.

Si, han passat setanta-cinc llargs anys des que en un mes de novembre fred els sublevats contra el poble espanyol intentaren assetjar Madrid , han passat sense quasi donar-nos compte, aclaparats pel dia a dia, com esperant la tràgica cita del toc del clarí a les cinc de la vesprada, si recordem, mai moriran, viuran en el nostre record, va ser un set de novembre,al alba, un matí en què fins als rossinyols van deixar de cantar, tot un poble lluitava per la seua llibertat, després dels sacs terrers, braç a braç, amb un sol lema : No passaren, i hui este pobre escrit és l’únic homenatge que jo i crec que molts de nosaltres, la gran majoria els devem.