Es ara o mai.

Ara que han vist com eixa nova política, eixa que no es tan nova, eixa jacobina que ha deixat als nostres indefensos front a eixa dreta corrupta, eixa que compra les voluntats a força de diners e influencies, deuríem de canviar i per una volta tal vegada fer lo que ve al cas, es a dir ser nosaltres mateixos, plantar la senyera, el peno del rei en Jaume, i dir a Castella que la nostra identitat esta per damunt de eixos acords que un altres, forasters, mos han carregat a la esquena com eix jugo que els posen als bous mansos, nosaltres no son bous, mai o han segut, mireu la historia i es fets de un país, la seva sang i els seus morts per la defensa de la democràcia encara estan soterrats a les voreres de les carreteres i en tombes sense nom, vertebrar una altra vegada el nostre territori tal i com es, les comarques, restablint allò que mai es deuria haver desfet, la seva estructura política i econòmica, eixa que els jacobins de les grans ciutats no han vogult mai, perquè a les hores el cuestionaba eix poder que el partits social demòcrates europeus tenen, on tot funciona al revés, i el canvis mai venen desde les bases cansades de les burrades dels dirigents, si no mes be venen imposades desde d’alt malgrat la perduda de democràcia que això significa.

I prou soles ni ha un camí per a guanyar la lluita, tornar a ser nosaltres mateixa, lo que eren, allò que mos va donar tantes majories absolutes, i que a les hores vàrem pedrer per deixadesa dels dirigents, per incomplir l’estatut, per no complir lo promès als congressos , pe anyuyarnos del poble, per perdre el carrer, per deixar sols al ciutadans, tornem ser lo que érem gent de’esquerres, es arribada l’hora de de ser o deixar de ser per sempre.